Toni Yagüe (amb la col·laboració de Justo Miquel)
El moviment anarquista ha mostrat tradicionalment una actitud entre bastant allunyada i clarament contrària a qualsevol forma de participació en les denominades democràcies burgeses o liberals, donat que ha considerat que les institucions polítiques no es pot facilitar l’emancipació popular i el joc dels partits porta indefugiblement a corrompre qui participe en ell. Reconeixent que el perill de corrupció ha sigut i és molt real i greu, la qüestió clau rau en si és degut pròpiament al fet d’ocupar un càrrec públic, o més bé a cóm s’ha entès el concepte de ”representació” que en el passat i encara majoritàriament en la actualitat ha portat amb ell aquest sistema polític, com seguidament tractaré d’argumentar. ¿O és que en novembre de 1936 el Comité Nacional de la C.N.T. al complet va perdre la xaveta quan va acceptar l’oferiment del govern republicà per a designar quatre ministres elegint il·lustres anarquistes com Frederica Montseny, Juan García Oliver, Joan Peiró i Juan López?
Partint de què en les societats actuals no és possible que totes les persones es pronuncien sobre la infinitat d’assumptes públics sobre els quals decidir -i si això fora possible no s’arreglarien les coses perquè cap persona pot tindre una opinió formada sobre tots ells, donada la seua enorme varietat i complexitat-, les anomenades democràcies representatives, que no són tal cosa sinó delegatives -i açò té importants implicacions per al tema que ens ocupa- encara que el poder vol fer-nos caure en la trampa lingüística, el càrrec polític alberga un poder de decisió superior al de la resta de la ciutadania, i aquest fet provoca que siga fàcil sucumbir a la temptació d’anteposar els interessos personals a l’interès comú, és a dir corrompre’s.
En canvi, hi han formes de democràcia participativa o directa en les que la funció del càrrec electe és dur a la pràctica les decisions preses pel poble, merament como un gestor, un empleat de qui li paga; el ”mandar obedeciendo” del zapatisme, a qui no he sentit mai criticar des d’un pensament llibertari. Açò, junt a altres característiques com l’absència de privilegis, la rendició de contes, la possibilitat contínua de revocació o altres, aproxima el sistema parlamentari a l’assembleari, que inclús dins del moviment anarquista ha contat també amb variants representatives.
En aquest moment en moltes parts del globus, i a l’estat espanyol possiblement tenim el màxim exponent, estem vivint una dura pugna entre aquestes dos formes d’entendre la política, i el model dominant es resisteix a ser substituït per les noves formes, en comparació més participatives i per tant més democràtiques, representades electoralment pel partit polític Podemos i les plataformes electorals Guanyem/Ganemos. Noves formes que com sabem qui coneixem alguna cosa de la tradició anarquista no ho són tant però que ara disputen l’hegemonia del model polític a les velles arribant a sectors de població molt més amplis. És per això que aquest és un moment crític en el que es decidirà si l’ofensiva neoliberal de les darreres dècades acaba amb les molles de drets i serveis socials que el sistema capitalista hagué d’anar cedint pel perill de l’expansió del bloc soviètic i, a base de precarització i repressió, amb la possibilitat de que apareguen i cresquen espais d’autonomia com els ateneus llibertaris, les cooperatives integrals, els centres socials autogestionats, les xarxes d’intercanvi o molts altres.
Hem travessat un llarg període en el que les persones que preteníem alternatives al sistema teníem un encaix molt difícil en les diverses opcions polítiques que pràcticament cobrien totes les possibilitats; els nostres camps d’acció han estat molt limitats i emmarcats en teories i estratègies de segles anteriors. Els aparells d’intervenció política eren impermeables a les noves alternatives o las fagocitaven descafeïnant-les fins a llevar-li tot el seu sentit. L’activisme només podia exercitar-se sectorialment: en l’ecologia, el feminisme, la cultura, l’economia social, etc, àmbits imprescindibles però incapaços per separat d’abastir la transversalitat necessària per a produir un canvi social mínimament profund.
L’esgotament i l’anquilosament actuals del sistema ha provocat l’obertura de nous horitzons on la transversalitat no és només imaginable sinó possible. El 15-M pot representar un abans i un després en la lluita social, i altra forma de fer política, harmonitzant els diversos àmbits, pareix ara realitzable. S’ha obert un nou escenari on és possible unificar les lluites sectorials per a que els avanços socials puguen donar-se de forma conjunta, confluint una multiplicitat de moviments (sindical, feminista, anti-repressiu, ecologista, anti-racista, pels drets socials,…) mitjançant el denominador comú d’una lluita política que les integre.
I el món llibertari hi pot jugar un paper fonamental impregnant amb els seus criteris cada racó de la lluita, amb aportacions tant de contingut com de formes d’organització i normes de funcionament; aportar la seua experiència assembleària per a garantir processos deliberatius horitzontals i participatius; mantindre l’esperit reivindicatiu després d’un canvi como el que s’albira amb la pèrdua del govern del front neoliberal PP-PSOE i l’ascens de propostes que, encara que estan lluny de ser revolucionàries i en elles trobem moltes mancances des d’un punt de vista llibertari, pretenen un avanç cap a una major justícia social, per a no interpretar eixe canvi com un punt d’arribada sinó com una estació de pas més cap a l’horitzó al que, com diu Eduardo Galeano, mai arribarem però ens marca el camí correcte cap a la utopia. En poques paraules, introduir-nos en la realitat que ens envolta per a transformar-la, encara que això supose situacions d’incertesa i no pocs perills. Altrament, podem quedar-nos en la cova per a no contaminar-nos i mantindre immaculat el gueto de la puresa ideològica mig segle més.
Ara bé, no podem oblidar que per a que aquesta forma més democràtica de governar-nos, en la que el poder polític està distribuït per igual entre totes les persones d’una societat, siga sostenible es necessita de la participació i mobilització socials constants per a fer front als poders fàctics que pretendran sempre anular tota opció d’avanç social per a mantindre els seus privilegis i imposar els seus interessos privats. Ens ho diu la matemàtica: si repartim el poder caldrà l’acció conjunta de moltes persones per a vèncer unes poques que en tenen molt. I ens ho diu també la història, amb els milers d’exemples de colps d’estat amb que les oligarquies han tractat de -i moltes vegades aconseguit- contrarestar processos d’emancipació popular; ben bé ho sabem a l’estat espanyol.
C.S.A. La Llavor 